Més que un teatre, es tractava de recuperar un carrer. Així definia Bohigas l’esperit d’aquest projecte, impulsat per FEM – Fundació El Molino -, una plataforma que unia entitats associatives del barri i particulars amb el propòsit de dinamitzar el Parallel i el reivindicava com el Broadway barceloní. El més interessant ha estat impulsar una transformació i veure com s’ha posat en marxa, explica. Perquè, quan van rebre l’encàrrec, ningú no esperava que El Molino es trobés en un estat tan lamentable: no hagués passat cap tipus de normativa.
D’aquesta manera, l’única alternativa era una rehabilitació completa, però recollint alguns aspectes de l’antic edifici, potser no tant coses materials com immaterials, una mena d’esperit, de filosofia. El projecte va respectar la dimensió de l’escenari, la platea i els amfiteatres, i va mantenir la façana original de Miralles, però va incorporar moltes altres novetats. L’edifici es va tirar enrere, permetent una nova terrassa amb vistes sobre el Paral·lel i sota les emblemàtiques aspes. Darrera es va col·locar un nou volum, de cinc plantes, que mitiga la duresa del prisma amb una suau corba que vol representar el moviment dels vestits de les vedettes, alhora que les llums leds, col·locades cada cinc centímetres, donen la sensació de ser lentejuelas.
És una mena de teló de fons que, a més, funciona com un element de comunicació amb llums. Volíem un mecanisme que fes transparent l’edifici i anunciés les activitats que es feien a l’interior del teatre. Aquest diàleg entre el music-hall i la ciutat de Barcelona és possible gràcies a un potent projecte lumínic, tot i els problemes que això pot suposar perquè la normativa sobre llum és obsoleta, ja que totes les zones es regeixen per la mateixa llei, i això no té sentit en un tram on hi ha set teatres, explica Bohigas.